Soy Bárbara Sánchez. Este es el nombre de la que firma los contratos y paga los impuestos. Luego están las otras. Todas las que se han ido encarnando por el camino. No son distintas, no son fugas de identidad, sino posibilidades de ser que se han desplegado a lo largo del tiempo. Las otras vienen a desvelar fracturas y cambios de plano de un autorretrato imposible siempre borroso e inacabado. Desde los comienzos me he dedicado a observar mi reflejo. Ahí encuentro la necesidad: desde el otro lado, a veces aparece una llamada que es como una caída inevitable. Lo que precede al sentido es siempre el arrebato. Desde allí llegaron Isadora, La Pálida, Ella… Y desde allí llega ahora VáRVARA, la gurú del mistik bakala.

______

VárVARA és un solo.

O millor dit: VáRVARA és una sola. Una dona en escena sostenint sobre el seu cos tota la proposta. Aquesta imatge clàssica dins de la història de la dansa serveix de punt de partida d’aquest projecte d’investigació escènica dedicat a explorar els límits entre coreografia i èxtasi.

El projecte pren com a inspiració la idea de ‘coreopolítica’ apuntada per André Lepecki. Així, VáRVARA proposa un apropament a la idea d’arravatament. Arravatament com un impuls que allibera el moviment de qualsevol control o vigilància. Arravatament com la possibilitat d’una coreografia lliure. I la llibertat com a mandat.

VáRVARA torna a ser un autoretrat. Però aquesta vegada des de l’altre cantó. ‘No hi ha èxtasi sense espant’ escriu Angélica Lidell. L’experiència de la unió, com apunta José Ángel Valente, porta a la dissolució del sistema clàssic que redueix el món a un sistema estèril d’oposats: ni home ni dona; ni dia ni nit; ni cel ni terra, ni boja ni assenyada. I aquesta dissolució, inevitablement, ens porta a trobar-nos de cara amb l’altre, amb allò que no té nom, amb els monstres, amb el reflex trencat d’allò que mai vam ser. L’espant és el rostre que treu el cap des de l’altre cantó.

VáRVARA revisita la cultura sonora que va sorgir des de principis dels 80 al Llevant espanyol i que es va anomenar ‘música bacalao’. Més enllà de la connotació negativa posterior, aquest moviment va fer aparèixer una esquerda de llibertat que, més tard, ens hem ocupat de silenciar i ignorar a consciència. Al voltant d’aquella sonoritat elèctrica, radical i essencialment afectiva, va créixer una cultura en la qual el ball era l’expressió d’una possibilitat de resistència i llibertat. Una fugida més enllà de les lògiques del dia i la nit. Un ballar fins rebentar.

La nostàlgia és per als fluixos. La malenconia per als sords. VáRVARA no troba a faltar res. La seva pell és tota oïda. Ella sap que el ‘bacalao’ és només la porta de l’arravatament. La seva fe segueix sent l’èxtasi, la promesa de la unió definitiva. Amunt les ànimes. Ara toca tornar a cridar, tornar a ballar fins que aparegui l’Altra, el Poder capaç de transformar la mirada i fer que el pit rebenti d’Amor.

______

Direcció, coreografia i interpretació: Bárbara Sánchez
Dramatúrgia amb la col·laboració de: Jaime Conde-Salazar
Disseny d’il·luminació: Benito Jiménez
Vestuari: Roberto Martínez
Música: Sonido Valencia

______

barbarasanchez.es