“Som un col·lectiu format per l’Anna Rubirola, la Cecilia Colacrai i la Mireia de Querol. Treballem juntes perquè creiem en el potencial del pensament col·lectiu i ens interessa generar un llenguatge propi que resulti d’una visió múltiple i complexa de la realitat. Entenem l’escena com un terreny que ens permet desplegar el nostre imaginari, l’humor, l’error, el pensament crític, i el potencial evocador del llenguatge del cos.”

______

Sobre O.V.N.I.

Per Tanya Beyeler

Des de sempre l’amenaça colonialista, aquella donada per la intrusió “de l’altre” en el propi territori, ha estat una de les majors preocupacions de les societats humanes. Més encara en el supòsit d’una invasió per part d’una civilització, ja no només desconeguda, sinó provinent d’altres mons. Amb els avenços tecnològics, l’amenaça procedent de l’espai s’ha convertit en una situació futura més que probable i gairebé tangible, que ha donat peu a una incomptable varietat de materials gràfics i literaris, instal·lats ja en l’imaginari col·lectiu.

La paraula OVNI al·ludeix a l’arquetip d’aquesta amenaça que és la invasió extraterrestre, i el títol d’aquesta peça se serveix d’aquesta imatge d’aparició fugaç i estranya d’un cos desconegut provinent de l’espai per activar en escena una semiòtica visual al voltant dels objectes.

La provocació es manifesta en la dicotomia que emergeix entre l’imaginari d’excepcionalitat que suggereix el títol de l’obra i els elements que, mitjançant un procés d’acumulació, es presenten en escena. Aquests conformen un repertori d’objectes petits, quotidians, previsibles, banals i de poc valor, dissenyats per fallar sota el càlcul de l’obsolescència programada. Uns objectes que es reprodueixen a gran escala a tot el món dia rere dia i que conformen el paisatge visual de pobles i ciutats en els quals viuen una gran majoria dels individus d’aquest planeta. Un planeta, el nostre, ocupat ja per una vasta tribu de cossos inanimats, sense ànima, vibrants i sorollosos, fets de plàstic, fibres sintètiques, làtex, alumini, plom i altres metalls i compostos químics que, paradoxalment, trigaran a desaparèixer d’aquest món molt més que els cossos (i els noms) dels seus creadors.

Els objectes, entesos com a eines, s’han anat perfeccionant amb el temps, han augmentat en quantitat i varietat i, en teoria, han estat concebuts per servir-nos i fer-nos la vida més fàcil. Però, si en un principi les eines van ser pensades com una prolongació de la mà, ara l’evolució tècnica els ha conferit un lloc en la categoria d’objectes fonamentals, i en alguns casos fins i tot de culte. Com vedells d’or han abandonat el territori del que és merament utilitari per ocupar al seu aire el món de les idees, convertint-se així en imatges abstractes que ens sedueixen amb la seva especulació.

Sota aquests supòsits de deliri material, OVNI es planteja com una obra de dansa que interroga quin és el lloc del cos i la seva utilitat com a màquina orgànica i estructura sensible per relacionar-se amb l’entorn i amb la matèria degradable que ens acompanya des del naixement fins a la mort.

L’obra comença posant en marxa un dispositiu efectista i fotogràfic, gairebé promocional, d’associacions visuals entre objectes i la seva relació funcional amb el cos humà. Ràpidament aquest vincle persona-objecte s’altera per iniciar un relat més confús i tens que fluctua entre la simbiosi i l’enfrontament entre cossos de diferent naturalesa. L’escena, al principi concebuda sota una lògica expositiva, esdevé aviat un camp de batalla en el qual es van acumulant runes, moviments convulsos, paraules i gestos residuals i incomplets: despulles escampades d’alguna cosa que va ser unitat, impulsades ara cap al buit, abduïdes, condemnades a seguir existint, a la recerca d’una nova raó de ser.

La incògnita que desenfunda OVNI no resideix tant en la utilitat dels objectes com a necessaris o no, sinó en la seva sobreproducció; aquesta maquinària incontenible i deslligada que no para d’escopir aparells i gadgets i que, com una onada devastadora, ofega qualsevol traç natural de la nostra existència ocupant el nostre espai vital.

______

Direcció: Col·lectiu Big Bouncers (Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola)
Creació i interpretació: Cecilia Colacrai, Mireia de Querol , Anna Rubirola, Ursa Sekirnik
Col·laboració artística: Tanya Beyeler
Textos: Big Bouncers i Tanya Beyeler
Veu en off: Tanya Beyeler
Disseny d’il·luminació: Joana Serra
Disseny de l’espai escènic i objectes: Maria Alejandre
Disseny de vestuari: Jorge Dutor
Disseny d’àudio: Pablo Mo Ramírez
Vídeo i foto: Tristán Pérez Martín
Producció: Anna Bohigas
Coproducció: Festival Simògraf, Graner i Antic Teatre.
Amb el suport de: La Visiva, Graner, Sharing&Moving/International Residencies, Festival Interplay, La Caldera, L’Estruch, L’Animal a l’Esquena, Festival Grec, OSIC.
Agraïments: Sergio Roca, Iris Heitzinger.

______

bigbouncers.wordpress.com