EL QUE VINDRÀ

A totes se’ns fa evident que les condiciones han canviat. L’escenari és un altre i el paisatge ha començat a desdibuixar-se d’una altra manera. Simplement som davant l’adveniment d’allò que vindrà. El que vindrà no és exactament el futur. De fet la continuació no té res a veure amb la seqüència lineal clàssica que ens obliga a pensar el temps a partir de moments que s’exclouen entre sí. El que toca a dia d’avui és fer servir tota la nostra energia i talent per posar tota l’atenció en les possibilitats i oportunitats concretes que la realitat ens ofereix.
El que vindrà és la conseqüència. I la conseqüència sempre implica un canvi, una reformulació de posicions, metodologies, horitzons i distàncies. Aquesta nova edició del SÂLMON< és una oportunitat d’assumir les conseqüències del que ja ha passat i, sobretot, de dibuixar un nou horitzó en el qual imaginar una continuació.
El SÂLMON< es troba davant del que vindrà. Lluny de la idea de festival com allò que interromp durant una estona la quotidianitat i després desapareix, durant sis anys el SÂLMON< ha produït temps diversos que s’han anat entrellaçant per donar lloc no només a una programació sinó, i sobretot, a una complexa coreografia per on han transitat artistes, gestors, programadores i espectadors procedents de contextos molt diferents. Mirant enrere, es fa evident que tota aquesta riquesa d’entramat temporal ha creat una espècie d’organisme on tot ha estat sempre part d’un procés. Així, en aquest temps, la tasca de comissariat ha consistit no tant a concebre un esdeveniment per a l’exhibició d’obres, sinó més aviat la gestió i l’acompanyament de processos de creació, atenent les seves naturaleses temporals específiques.

Això només es pot fer posant tota l’atenció en singularitat dels projectes i de les artistes amb els quals hem col·laborat.

Més enllà del model de festival en voga, que actualment es repeteix fins a l’esgotament a qualsevol ciutat del món i que mercantilitza la tasca de les artistes, aquests sis anys formen un tot d’experiències úniques i profundament irrepetibles.

El SÂLMON< s’ha construït pensant tant en els punts d’arribada com en les trajectòries, tant en les obres com en els camins que fan que s’hi arribi. Per això, seria absurd resistir-se a l’arribada de les conseqüències: tot el que ha succeït ha transformat l’escena i, simplement, és el moment d’assumir responsabilitats, gaudir del que hem aconseguit i donar cos a allò que vindrà.

A partir d’aquí, el SÂLMON< inicia un període de transformació en el qual entraran en escena nous agents i es definiran nous contextos, els quals desconeixem a dia d’avui.

També és el moment d’imaginar i d’invocar: i si allò que segueix fos un canvi d’escala? I si a partir d’ara aquesta ciutat reconegués la necessitat d’un espai que tingui en compte de forma estable allò singular, allò que només en entorns així es pot donar, a allò que ha succeït aquí? I si l’entramat tan ric que s’ha anat teixint al llarg de sis edicions s’entengués com una oportunitat per a la ciutat? Una ciutat que reforci els seus lligams de col·laboració reals amb els seus i les seves artistes, amb altres ciutats, i amb els seus reptes? I si ens hi atrevim?

Aquesta és la nostra invitació: SÂLMON<, un festival singular de ciutat.