Mireia Mora.
Una mirada que transita el Festival.

______

1.’Catalina’ d’Iniciativa Sexual Femenina

Catalina és com les festes que fèiem fa 8 anys i elles com les meves amigues. És el techno que ensordeix, el riure fort. La necessitat de deshinibició que ens genera el treball productiu. És una nit llarga, en la qual trepitgem nosequantsllocs. Repintar—nos els llavis de vermell una vegada rere una altra. Són els xiuxiuejos amb desconeguts a la barra del bar. L’eufòria, a estones. El malestar de les drogues. El buit de no haver sopat. Són els cossos que orbiten al voltant del desig col·lectiu. El sexe latent. El dolor latent. Follar en un lavabo. Que se’ns trenquin les mitges. Passar fred al sortir al carrer. Són els plors que ens desborden quan clareja i s’ha de tornar a casa. Quan hem de tornar a casa i recordem que estem molt soles. Que el cos que es refrega contra el teu, al dia següent, no serà més que un abisme.És la ressaca i les amigues presents. És menjar greixós. És confessar la incomoditat i recordar que una noia et va abraçar mentre esperàvem el nostre torn per pixar i voler fer un himne del que diu la ‘Monstruo Espagueti’: “A todas las chicas que he conocido ciega en baños de discoteca: espero que estéis bien. Os echo de menos a TODAS.”
Cançó que suggereix la Mireia per “Catalina” “Toro” del grup ‘El Columpio asesino’

2.’Trobada…amb Rodrigo Cuevas’

Ahir al Caixafòrum la gent reia molt. Molt, molt. Reia amb el Rodrigo Cuevas del seu relat vital, de les cabres i els porcs, del seu histrionisme, de la seva ploma multicolor. No n’hi ha per menys: ell desplega intensament el seu poderío i s’hi recrea enfundat en una revisitació de la vestimenta típica asturiana. A mi que el tio sigui capaç de fer ballar a tot el vestíbul un divendres a la tarda, em sembla fantàstic, però en realitat el que més em va agrada és la defensa de la cultura lliure: del copypaste, de la remescla, del me’n vaig a allò popular per destripar-ho, del me’n vaig a allò popular per escoltar què deien les dones dels pobles. I ho fa sense explicitar-ho. Ho explica sense etiquetes ni codificacions ideològiques. Ho transmet des de la naturalitat de fer memòria per no oblidar-nos d’on venim i cap a on volem dirigir-nos. Si encara existissin els Oxcars (com els enyorem! No poden tornar?) el Cuevas hauria d’actuar-hi i cantar com va fer ahir:
“Hasta que el pueblo las canta,
las coplas, coplas no son,
y cuando las canta el pueblo,
ya nadie sabe el autor.””
Cançó que suggereix la Mireia per “Trobada amb…Rodrigo Cuevas: ” “Toro Barroso” del mateix Rodrigo

3.’BACANAL SÂLMON<‘

“La Bacanal és un dels espais-temps que més esperava del #SalmonFest19, perquè és la cita idònia per perdre el respecte als mantres que ens han inoculat des de petites. La festa major i les expressions contemporànies no tenen res a veure, no dialoguen. Has de triar entre allò popular o allò que pertany a l’excel·lència cultural de la ciutat. (NOTA: algú sap què significa excel·lència cultural? És per a una amiga).Hibridar és un luxe reservat per a segons qui. Experimentar no és una activitat a l’abast de tothom. Si no has ballat mai, com vols entendre les propostes de moviments d’avantguarda? Si no et dediques a la imatge, podràs valorar el cinema experimental?.Aquest relat profund, arcaic i etern, que ens travessa i empetiteix, va esclatar ahir a la @fabraicoatsbcn on centenars de persones van deixar-se fer i sentir de tot. Un oasis on la gastronomia es trobava amb la innovació i l’assaig-error es posava al servei del gaudi, no de la competició. Ahir hi havia adults, criatures, alguns artistes, alguns transeünts despistats que passaven per allà i es van quedar. Hi havia una comunitat valenciana activa i alegre cuinant paelles. Hi havia escriptores i cineastes. Hi havia vida, on moltes vegades hi ha silenci. Hi havia comunitat, on moltes vegades hi ha individualitat. Per mi, una bacanal cada trimestre, perquè malgrat el tòpic, juntes som molt millors.”.
Cançó que suggereix la Mireia per a la Bacanal:”La gent” de Maria Arnal i Marcel Bagès

4.’Bacants – Preludi pera a una purga, de Marlene Monteiro Freitas’

“Bacants és una distòpia de Netflix dansada. Un espai etern, on els personatges repeteixen cíclicament els moviments fins a ser hipnòtics, fins a traslladar-te a una mena d’èxtasi on poder sortir del propi cos. Un limbo on estan sotmesos per sempre més a conviure uns amb els altres. És com l’arquitectura russa: brutal i amb una personalitat arrasadora. És com el punt àlgid d’una pèrdua, quan no t’importa trencar-te i plorar a qualsevol lloc, a qualsevol hora. És com el part que projecten durant la representació, que t’obliga a somriure, però a tancar fort les cames, per l’evocació del dolor.’Bacants’ és sobretot generositat. Generositat en la creativitat, en l’estètica d’un altre món, en l’esforç corporal, en la complicitat de músics incorporant-se a la juguesca del moviment, en com el minimalisme construeix estructures inimaginables. ‘Bacants’ és un esforç i un privilegi per a qui el rep. No permet relacionar-t’hi fàcilment: a estones t’expulsa, per després tornar-te a seduir. Probablement és aquesta honestedat el que et permet estimar-la globalment: és com la vida mateixa.”
Cançó que suggereix la Mireia per a ‘Bacants’ és ‘Centro di gravità permanente’ de Franco Battiato

5.’JURA DE BANDERA’ de Vértebro

“Ahir en van bombardejar a preguntes sobre la nostra vida durant una hora. Clavades a la butaca només podíem anar responent internament per construir una primera aproximació al que som. Cada sí i cada no va dibuixar la cartografia del nostre cos, dels seus límits, dels llegats que arrosseguem tristament, dels prejudicis acumulats que en realitat ens avergonyeixen. Ahir no vam anar a veure una peça d’arts en viu, ni una instal·lació en un centre d’art contemporani, ni una conferència. Ahir vam permetre’ns acompanyar-nos les unes a les altres en un efecte mirall que ens va obligar a reflexionar des de l’autoreferència constant. Des d’allò privat a l’espai comú. Entre molts riures, però de manera punyent. Com un degoteig pervers, però útil, van desfilar algunes de les experiències més significatives que ens expliquen sobre l’amor, el sexe i les seves institucionalitats. Podria seguir parlant des de fora, però crec que els Vértebro volen que parlem des de dins. Ahir vaig pensar que teníem molta sort de poder-nos estar formulant segons quin tipus de debats. Que mai estaré prou agraïda que algú (ja no sé ni qui va ser) m’estripés la innocència i em tragués dels clixés. També vaig pensar que portem anys i anys desconstruint alguns aspectes de nosaltres mateixes i que cal reivindicar que és una batalla bonica, però duríssima. Que a vegades estic orgullosa, però d’altres vegades em sento abatuda. Vaig pensar que hi ha qui em porta molt avantatge, que això em fa sentir insegura, però em dona perspectiva. Que el meu cervell i el meu estómac continuen contradient-se, però la vida es así no la he inventado yo.”

6.’Parecer felices’ de El Pollo Campero, comidas para llevar

“La vida en la societat de consum, el 4G, les xarxes socials, la competitivitat. Els filtres, els likes, els share, els cors, la sobresaturació de GIF’s. Grups que es creen, només, perquè ens coneixem de twitter. Presumir de valors i emocions (aigualides). Anomenar amiga públicament a algú que coneixes més aviat poc perquè això millor la percepció que les altres tenen de tu. L’status social ja no el dóna el Liceu, te’l dona l’influencer de torn, que acaba de fer-te RT.Les pollo campero parlen d’una realitat que coneixem, reconeixem i patim. Una realitat que es va desplegant molt més ràpid del que hem escollit. Una realitat que ens controla a nosaltres. Adéu lliure albir. Hola black mirror.I, malgrat tot, aquí estic, escrivint un text que anirà directament a una de les xarxes socials més hedonistes i frustrants en les que participem. Llegia que instagram ens fa més tristes, perquè ens genera ansietat percebre la vida de les altres més feliç que la pròpia. En realitat, tot depèn dels píxels de la teva càmera frontal.El nostre és un món molt estrany. Hem desenvolupat tecnologies tan afinades que enlloc de connectar-nos més, ens fan sentir més soles. I llegim assajos, ho comentem en privat, ens en riem al teatre. Però a veure qui és la guapa que decideix donar de baixa el perfil i viure, només, en l’offline. ”
Cançó que suggereix la Mireia per a ‘Bacants’ és ‘Ciudad Vampira’ de Nacho Vegas

LA MIRADA DE LA MIREIA MORA EN CANÇONS

>> LLISTA DE REPRODUCCIÓ