Aquell lloc

A vegades, quan tot sembla molt embolicat, quan la realitat s’intensifica, ajuda prendre una mica de distància. Separar-nos de l’ull de l’huracà, no tant per eludir responsabilitats sinó per tenir una percepció més àmplia de les coses. De lluny, l’entorn immediat pren una escala raonable i es fa més fàcil entendre les relacions, els compromisos, els fluxos, els moviments, els desitjos… que formen l’escena. En definitiva: amb distància es pot tenir una visió més encertada del paisatge on som.
En aquest moment és quan l’observació es pot apropar a la contemplació i, en conseqüència, s’obre la possibilitat d’entendre no només el que es veu sinó també des d’on ho estem mirant.

Sabem que només cal un petit moviment perquè la perspectiva canviï. Però si finalment tot depèn del punt de vista, sempre ens podem preguntar on decidim plantar els nostres peus i on col·loquem els nostres cossos per entendre el que som i el lloc que ocupem.

És cert que en un moment tan especial com el que estem vivint ens veiem obligades a relacionar-nos cada dia amb tot tipus de forces que s’entesten a col·locar-nos en llocs que no són els que hem escollit i a fer-nos veure paisatges que no són precisament els que més ens emocionen i interessen. Per sort, per molt que vulguin, mai totes veurem les coses de la mateixa manera. Això no vol dir que l’acord sigui utòpic i que estiguem condemnades a no entendre’ns; tot el contrari: l’equilibri és possible justament perquè el paisatge té relleu i diversitat, i els cims compensen els avencs.

Per això potser, ara més que mai, és necessari fixar-nos bé en el lloc on posem els nostres peus i ser conscients de la posició que adoptem per relacionar-nos amb el món i amb els altres. Tot té una conseqüència i, certament, un cos conscient de la seva presència i de l’espai que ocupa, un cos que exerceix la seva autonomia i independència produeix una realitat en la qual tenen lloc tant la bellesa com l’esperança.